El debat sobre la sanitat pública emès per TV3 el passat dijous, malgrat totes les crítiques rebudes, va tenir una gran virtut: en només hora i mitja va mostrar amb tota la seva cruesa els problemes que aguaiten al sistema. Les que segueixen són set lliçons que es poden treure del programa:
1.- L’autocomplaença. Els responsables sanitaris porten dècades instal·lats en l’autocomplaença. Es aplaudeixen i es feliciten per un model de el futur depenen. Ho fan sense rubor i en directe davant els ulls dels qui pateixen llistes d’espera eternes, passadissos abarrotats i retallades en el seu salari. El lema, sense aportar una sola dada, és que “Catalunya té la millor sanitat d’Europa” i el que no ho entengui ha de ser un demagog o un ignorant. No importa que un treballador autònom expliqui que el seu hospital -el de Palamós- li ajorna un any l’operació pel sistema públic mentre li obre la porta del quiròfan demà mateix si paga el que “costa un cotxe”. La culpa, en realitat, és del propi pacient per no saber reclamar a la finestreta que toca. I si s’indignen ja ho saben: a Grècia estan pitjor
2.- La ‘sociovergència’. Boi Ruiz i Marina Geli fan broma i es fan l’ullet. Han estat els consellers de Salut dels últims 12 anys, un per CiU i l’altra pel PSC. Dos partits anomenats (fins ara) a rellevar en el poder i, per tant, a marcar en una ferotge oposició. Però presumeixen d’haver fet just el contrari. I si no hi ha oposició, hi ha complicitat i repartiment de prebendes. El PSC viu des de fa un temps -per fi, encara que potser ja sigui tard- canvis interns en els que guanyen força els que volen plantar cara a les privatitzacions, l’opacitat i la sanitat entesa com una cadena de muntatge. El canvi coincideix amb l’acostament de Geli a ERC, el nou gran partit de l’esquerra. La història, de vegades, tendeix a repetir-se.
3.- El Col·legi de Metges al rescat. Boi Ruiz balbuceja en un plató sense gairebé veus crítiques. Però aquí hi ha el president del Col·legi de Metges, Jaume Padrós -exdiputado de CiU- per tirar-li un cable. L’anècdota mostra el paper d’una institució convertida en crossa del poder mentre fa créixer la seva holding em presarial (SICAV incloses). Les comparacions són odioses, però a Madrid van ser els metges els que van frenar les privatitzacions del PP.
4.- Infermeres excloses. El paper clau de la infermeria (i els auxiliars) en la sanitat va tenir escassa presència en el debat i va patir un lleig truc televisiu: una declaració gravada que va ser despatxada, sense dret a rèplica, per un displicent Boi Ruiz . La intervenció de la (subvencionada) representant dels usuaris va ser tan irrellevant com el seu paper en defensa dels pacients en temps de retallades.
5 .- La corrupció. Seria un error dir que la corrupció és el primer problema de la sanitat. Però haver ignorat engrandeix la sospita que després de les portes giratòries s’amaguen armaris plens de cadàvers.Dos dels tres últims directors del CatSalut estan prop de ser jutjats per greus delictes. A Carles Manté el va nomenar Marina Geli. A Josep Prat el va recuperar Boi Ruiz per trossejar l’ICS. Sense oposició tampoc hi ha exigència de responsabilitats.
6.- L’escenari. Muntar avui un debat sobre la sanitat només amb poders establerts i gairebé sense veus crítiques revela moltes coses. No s’ha aconseguit imposar el missatge hegemònic sense teixir durant anys una vasta xarxa de complicitats. Els encomiables esforços d’Ariadna Oltra per posar ordre en el desgavell estaven abocats al fracàs. El programa estava viciat d’origen. Qui va fer la llista d’assistents va demostrar tal ignorància sobre la situació de la sanitat que el debat -o l’malintencionat exercici de propaganda- acabar per convertir-se en un bumerang.
7.- La fi dels eufemismes. Des despatxos i escoles de negocis, els dirigents del sistema han escrit un relat trufat d’eufemismes. Fins que pacients i treballadors han començat a patir els seus efectes. La sanitat ja no serà més la bassa d’oli que va ser. Associacions i entitats fan bullir el carrer i els centres de treball. Hi ha nous partits i els vells es renoven. La omertà que va tapar el cas Crespo seria avui inconcebible. La sanitat pública ha passat a ser un noble camp de batalla en què es lluita per la salut de tots els ciutadans.
Font: Oriol Güell, El País Catalunya
Declaració de CCOO de Catalunya davant les informacions aparegudes en els mitjans de comunicació en relació a Catalunya.
CCOO ICS Primària Lleida 