Mig centenar d’organitzacions professionals, socials i sindicals s’uneixen en defensa de l’atenció primària i exigeixen presencialitat per fer front a les desigualtats

Aquestes organitzacions defensen que l’atenció primària no ha d’incrementar les desigualtats sociosanitàries, sinó, per contra, facilitar l’accés dels pacients, posant a la seva disposició el professional que més s’adeqüi al seu problema de salut i amb la forma de contacte més ràpida i resolutiva. Algunes administracions han aprofitat la manera d’afrontar la pandèmia per organitzar la demanda amb menys activitat presencial i més activitat telemàtica: telèfon, telemedicina, correu electrònic, etc.

De no gestionar-se adequadament el canvi, les conseqüències podrien ser nefastes per a la població més pobra, de més edat i la més necessitada, perquè és la menys “digitalitzada”, així com per a l’atenció dels processos aguts sobrevinguts (càncer, per exemple). L’actual model assistencial imposat per la pandèmia ha entorpit la visibilitat d’aquestes patologies que augmenten en clau de desigualtat: la població més pobra és la més perjudicada.

Entre les mesures que proposen aquestes organitzacions destaquen les següents:

1. Recuperar el que s’ha retallat en els últims anys, incrementant el pressupost (fins al 25 % del total), així com invertir de manera clara en el capítol 1 (recursos humans) i oferir ocupació pública estable i de qualitat, estabilitzant les plantilles mitjançant la convocatòria d’ofertes d’ocupació pública (OPE) amb la suficient periodicitat.

2. Eliminar les traves d’accés a proves diagnòstiques i terapèutiques i incorporar una cartera de serveis òptima i homogènia a totes les comunitats autònomes, de manera que l’atenció primària tingui accés a un catàleg complet de proves diagnòstiques en les mateixes condicions que la resta de les especialitats.

3. Garantir uns centres de salut oberts, accessibles, pròxims a tota la població i sense llistes d’espera.

4. Donar prioritat a les consultes presencials. Les consultes telefòniques i telemàtiques han de tenir un paper no discriminatori per a persones grans o amb dificultats per manejar les noves tecnologies.

5. Incrementar significativament, a més de metges de família i pediatres la infermeria comunitària i incorporar nous  professionals als equips, ara només accessibles per derivació externa, i amb importants demores, la qual cosa ocasiona fugides de pacients cosa que afavoreix la sanitat privada. Hem de fomentar un model format per equips multiprofessionals amb integració real i orientació comunitària.

6.Adequar les plantilles als centres de salut, dimensionant-les no sols sobre la base del nombre de targetes sanitàries i grau de dispersió. També s’ha d’incorporar  els nous professionals a la plantilla de manera estable.

7. Incrementar el personal de les unitats administratives, formant-lo i capacitant-lo en la resolució de temes sanitaris. Aquest tipus de mesures permetran desenvolupar un model organitzatiu multidisciplinari real a l’atenció primària i portar al màxim nivell de competència cada perfil professional d’acord amb els principis de subsidiarietat. Per a això, cal modificar la legislació actual i així reorganitzar les competències de cadascun dels actors (medicina, infermeria, personal d’admissió), conforme a principis cost-efectius.

8. Desenvolupar l’orientació comunitària en els centres de salut. L’orientació cap a la medicalització de la societat i la configuració actual dels equips comporta que l’atenció primària a vegades estigui mancada de la capacitat per desenvolupar determinats rols. Es fa necessari treballar amb els agents socials (associacions veïnals, ajuntaments, etc.) i aprendre a col·laborar amb ells en xarxa per, per exemple, millorar l’atenció sociosanitària a persones grans i altres grups vulnerables.

9. Millorar la relació amb l’àmbit hospitalari, potenciar els processos assistencials com a base de l’atenció de salut, coordinats des de l’atenció primària, incrementant la seva capacitat resolutiva.

10. Transformar les àrees de salut perquè es converteixin en l’espai per a la integració de totes les actuacions i activitats de salut. La població assignada a un centre de salut ha de fer-se sobre la base d’una distribució territorial en zones bàsiques de salut, la qual cosa garanteix l’equitat i afavoreix la incorporació i integració d’altres valors: comunitaris, culturals, educatius… I és que la proximitat a les persones possibilita el treball amb la comunitat.

11. Garantir la participació i l’apoderament dels ciutadans per a la promoció de salut i la millora dels serveis sanitaris.

12. S’ha de dotar l’atenció primària dels recursos necessaris i suficients per realitzar activitats formatives, docents i de recerca per aconseguir nivells d’excel·lència.

Veure Manifest

CCOO sol·licita rebaixar l’edat de jubilació als 60 anys per al personal del sector sanitari i sociosanitari

La FSS-CCOO, primer sindicat en la sanitat pública i privada, així com en el sector de la dependència, i que ostenta la condició de sindicat més representatiu a nivell estatal, sol·licita -conforme al Art.10 del RD 1698/2011- en un escrit dirigit a la Direcció General d’Ordenació de la Seguretat Social, que s’iniciï el procediment d’establiment de coeficients reductors per a rebaixar l’edat de jubilació i establir una edat de 60 anys per a l’accés a la pensió als treballadors i treballadores enquadrats en els epígrafs 86, 87 i 88 d’activitats sanitàries, assistència en establiments residencials i activitats de serveis socials sense allotjament.

L’Agència Europea per a la Seguretat i la Salut en el Treball (EU-OSHA) publica un informe sobre els riscos actuals i emergents en matèria de seguretat i salut en el treball (SST) en el sector sanitari europeu i revela, entre altres, les següents conclusions:

· Els treballadors de l’assistència sanitària i social tenen la quarta taxa més alta de problemes greus de salut relacionats amb el treball.

· L’exposició a riscos biològics o químics més prevalent és la que es dóna en el sector de l’assistència sanitària.

· Les dones del sector de la Sanitat i els Serveis Socials tenen més probabilitats de sofrir almenys un accident o de patir una malaltia professional que les treballadores d’altres sectors.

· Espanya és el segon país europeu on els sanitaris sofreixen més accidents laborals. Es produeixen més de 2.500 accidents a l’any per cada 100.000 empleats sanitaris.

A Espanya, aquestes estadístiques coincideixen amb les publicades pel Ministeri de Treball en el seu “Estudi comparatiu de llocs de treball amb treball per torns’ de 2018. Així, els i les professionals de torns de nit tenen pitjor salut física que els no exposats a treball per torns o de torns rotatoris. Els i les treballadores de torns nocturns tenen pitjor salut física i mental que la mitjana de la població general, més alteracions de l’apetit i trastorns digestius, etc; i aquells amb torns rotatoris tenen pitjor salut mental que la mitjana de la població general espanyola, més dolors en extremitats, menys temps per a dormir entre torns successius…

El personal del sector sanitari, amb les guàrdies, treballen en 30 anys l’equivalent a més de 40 anys d’altres categories, i això, per a CCOO, s’ha de tenir en compte a l’hora de la jubilació. Mereix un tractament especial, aplicant un factor de correcció en els anys cotitzats, com en altres professions amb penúria, perillositat, responsabilitat i exigències similars.

És més, l’Institut Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball, en el seu Butlletí de prevenció de riscos laborals exposa que les i els Diplomats en Infermeria i TCAI són els dos col·lectius del sector sanitari que integren un major nombre de treballadors i treballadores i que ostenten, al seu torn, l’índex més elevat d’accidents i malalties professionals, com ara el contagi de malalties, més o menys perilloses, com la tuberculosi, l’hepatitis B i C o la SIDA, i actualment el Covid-19; les lesions musculoesquelètiques i les patologies d’origen psicosocial (ansietat, depressió, alteracions digestives, trastorns del somni, etc.) impulsades per situacions d’estrès o de burnout (incapacitat de suportar l’elevada demanda emocional associada al treball).

Contagis per COVID

El personal del sector sanitari continua absorbint una gran part dels contagis Covid-19 detectats a Espanya. Fins al 26 d’agost de 2021, s’han notificat 145.463 casos confirmats en personal sanitari (utilitzant la informació agregada fins al dia 10 de maig i la informació individualitzada des del dia 11 de maig). I si es reflecteixen les dades recollides segons la nova estratègia de vigilància, des de l’11 de maig de 2020 superen actualment la barrera dels 95.000 casos totals. Una gran quantitat d’aquestes i aquests professionals que han estat infectats sofreixen de Covid- Persistent.

Per tot això i molt més, la FSS-CCOO sol·licita que s’iniciï el procediment d’estudi per a l’establiment de coeficients reductors per a rebaixar l’edat de jubilació en les activitats sanitàries i sociosanitàries.

El Reial decret legislatiu 8/2015, de 30 d’octubre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei General de la Seguretat Social estableix, en el seu article 206.1 que:

“L’edat mínima d’accés a la pensió de jubilació a què es refereix l’article 205.1.a) podrà ser rebaixada per reial decret, a proposta del titular del Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social, en aquells grups o activitats professionals els treballs de les quals siguin de naturalesa excepcionalment penosa, tòxica, perillosa o insalubre i acusin elevats índexs de morbiditat o mortalitat, sempre que els treballadors afectats acreditin en la respectiva professió o treball el mínim d’activitat que s’estableixi”.

Veure la Carta dirigida Dirección General de Ordenación de la Seguridad Social.pdf